Etiqueta: Segona B

Ian Mackay. Foto: CE Sabadell.

Ian Mackay, un porter indescriptible

S’acostuma a pecar molt de la sobrereacció en el món del futbol. Un dia ets el millor, al següent el pitjor i a la setmana tornes a ser l’ídol de tota una afició. És una muntanya russa de constants pujades i baixades que mai s’acaba i que és impossible de controlar. Bé, excepte que el teu nom sigui Ian Mackay Abad i acumulis dues temporades dignes de posar-li el teu nom a una plaça de Sabadell, a una avinguda o, i sense que sigui una sobrereacció, a un barri. El que està aconseguint el corunyès és una de les tasques més difícils que hi ha, ja que pocs cops hi ha una opinió unànime a l’hora de valorar un jugador.

Va arribar a Sabadell molt jove i sense gaudir de minuts. Una lesió i un tal David de Navas li van impedir destacar més, però el cercle no s’havia tancat. Després del miracle d’Olot, i amb la por de repetir un any com aquell, Mackay va ser el primer fitxatge de la temporada 2019/20. La resposta de l’afició va ser immediata. Un dels millors porters de Segona B tornava a Sabadell per ser un dels pilars d’un projecte que, ara per ara, no ha tocat sostre. I el més important després d’anys de dubtes a la porteria, el Centre d’Esports tornava a tenir un porter en el qual podies confiar sense cap dubte.

La forja de la llegenda

Pensar en la temporada passada porta a milers d’emocions i moments inoblidables. Gols, aturades, victòries, desplaçaments, afició i molt més van formar la fórmula perfecta per un any d’ensomni. I a la porteria, sense fer molt soroll i complint sempre, Ian Mackay. Un humà que, com va passar a Andorra, pot cometre errades. Però també un superheroi que a l’Estadi Johan Cruyff va realitzar una de les millors actuacions que un porter ha protagonitzat amb la samarreta arlequinada. També a destacar intervencions molt meritòries en el partit davant el Nàstic de Tarragona o l’Atlético Levante.

Però el més important és que Ian Mackay era un membre més de la pinya del Sabadell. Sense egos ni individualismes, el compromís de tot el vestidor era la clau de tot. Quan fallava un, fallaven tots; quan guanyava un, guanyaven tots. Es va plasmar molt bé davant l’Espanyol B a casa. Després de patir en els instants finals pel gol de Moha de falta, Adri Cuevas va sentenciar el partit i a l’altra punta del camp s’abraçaven Ian Mackay, Pedro Capó i Josu Ozkoidi. Tothom anava a una i el gallec, tot i no ser capità, actuava com a tal en moltes situacions.

I és a Andalusia on es continua dibuixant el cercle. Ian Mackay no havia estat un especialista en els penals, però a Algeciras va fer el que millor se li dóna: aturar pilotes i guanyar partits. Perquè hi ha un tòpic de l’esport que diu que “els atacs guanyen partits i les defenses campionats“. Això és, realment, el que va passar en el playoff. Un bon atac, una bona defensa i un porter espectacular que va guanyar dos partits a sengles tandes de penals i va gestionar molt bé els instants finals del partit davant el Barça B. Allà es va convertir en un heroi i, malgrat la pandèmia, Sabadell li deu a molta gent una celebració, però a Mackay li deu, com a mínim, una clau de la ciutat.

S’acaben els adjectius

Tornant al present, el Sabadell està exactament on tothom sabia que hi seria. És un any de patiment i de dificultats, però tothom ho vol tirar endavant i el primer d’ells és Mackay. Amb un total de 80 -una mitja de 3,08 per partit– el gallec és el porter que més aturades acumula en tota la categoria. El següent porter, Tomeu Nadal, està a vuit intervencions. Si un altre es podria relaxar o canviar de mentalitat, Mackay no s’atura i continua treballant per ser millor i fer millors els seus companys. No va tenir protagonisme davant l’Albacete, però Édgar Hernández va fallar un penal en l’afegit i Mackay, que ha parlat aquest matí en roda de premsa, s’ha comportat com un líder: “Édgar és un davanter increïble. El vull sempre al meu equip sense cap mena de dubte“, ha declarat.

Perquè una llegenda no es forja només amb aturades, sinó amb gestos i declaracions. Ian Mackay va tornar a Sabadell en una segona etapa en la qual li ha donat més al club del que el club li pugui tornar. I el viatge no ha acabat aquí, ja que, en cas de salvació, tindrà contracte la temporada vinent. Dir que el gallec és una assegurança de vida es queda curt, que és un Sant queda molt estereotipat i que s’ha convertit en l’àngel de la guarda del Sabadell no acaba de donar joc. Queden pocs adjectius per descriure a Mackay, un porter que és indescriptible per tot allò que ha aportat en menys de dos anys.

El 2020 del Sabadell: un any de pel·lícula

Pensar en l’any 2020 és recordar temps durs i llàgrimes. Però aquest acte de reflexió també arrenca somriures i porta a la memòria alguns moments inoblidables. Perquè aquest 2020 ha estat un dels anys més memorables per a la parròquia arlequinada. Des de silenciar les 14.000 ànimes de Castàlia fins a la remuntada a Cartagonova i passant per un playoff d’ascens que és història del futbol espanyol. I no és fàcil trobar moments d’alegria en un any com aquest, però el Centre d’Esports Sabadell ha ajudat, i molt, a no pensar en tot allò que ha passat al món.

No es pot elaborar un sumari que enumeri tot el que ha succeït en aquests 366 dies, però hi ha moments que han quedat en el record. I això ho ha aconseguit un equip que va estar a punt de morir fa cinc anys i que fa dues temporades va mirar l’infern als ulls. El 2020 ha estat un any de sofrença, però els arlequinats tenen un màster en aquest àmbit. El patiment, molts cops, serveix per a enfortir un club i això és el que converteix el Sabadell un club tan especial i capaç d’aconseguir allò que molta gent veu com a impossible. Entre aquestes alegries, un grup de fidels ha estat present en tot moment. Antonio Hidalgo els ha anomenat en nombroses ocasions com “els 2.000 o 3.000 de sempre i que mai fallen“. La base del club, el motiu pel qual l’equip es va salvar a Olot i va pujar a Marbella són uns aficionats que no abandonen el vaixell en cap moment. No seran majoria, però són els millors.

Objectius complerts

Sempre es realitzen promeses en començar un any i es posen una sèrie d’objectius. Aquesta havia de ser la temporada i ningú pot qüestionar que el Sabadell ha complert amb tot allò que es va proposar i, fins i tot, més. Ascens a Segona Divisió, ampliació de capital, estadi renovat, el club més viu que mai i, sobretot, sortir de la Segona B de 102 equips. Mai un ascens significarà tant per a una entitat. El projecte a cinc anys d’Esteve Calzada ha aconseguit un dels objectius en només tres. Encara que, si sortir de Segona B era difícil, mantenir-se en el futbol professional serà una tasca molt complicada. I aquests últims quatre mesos del 2020 ja han estat un avís pels arlequinats.

ᴘᴜʙʟɪᴄɪᴛᴀᴛ

Però, que ha estat fàcil al Sabadell? L’himne ja ho diu tot: “Cantem, cantem al club de tanta història forjada amb tants neguits i tants afanys“. De fet, no hi ha un missatge similar a l’escut perquè no queda espai. El Centre d’Esports ha fet història aquest 2020. Ho ha aconseguit basant-se en el patiment i posant a prova els cors de molts arlequinats. Però ha servit per demostrar que la unió és la clau de tot èxit. Des de la família en un vestidor fins a la comunió entre aficionats. Encara que, de tant en tant, el Sabadell posa a prova als seus fidels i apareixen dubtes quan les coses van malament. Però no s’és més o menys arlequinat per una opinió, sinó per l’amor que un aficionat sent pels colors. Perquè, molts cops, qui més s’estima algú és la persona més crítica quan les coses no van del tot bé. En un any tan dur, quan el Sabadell és qui més alegries ha donat a molta gent, un moment d’incertesa engega totes les alarmes. I n’hi ha de més crítics, però tots els arlequinats volen el millor pel Centre d’Esports.

Uns herois que són història del club

El primer gol del 2020 el va marcar Aleix Coch i l’últim del 2020 el va convertir Néstor Querol. Una dada com una altra més, ja que, al cap i a la fi, són només gols. Però aquests dos homes van ser els herois de Marbella i van anotar els gols per aconseguir l’ascens. Com si fos un guió perfecte, no podien ser altres jugadors els protagonistes davant el Barça B. Aquell moment, però, té centenars d’herois. Des d’Ian Mackay -que en aquests moments hauria de tenir una avinguda amb el seu nom a Sabadell- fins a l’últim aficionat que ha empès l’equip aquest any. També van ser herois els joves del planter amb l’ascens del Juvenil A, una generació amb dos integrants que han debutat amb el primer equip arlequinat. El futbol formatiu del Centre d’Esports torna a on ha d’estar i no pot deixar passar l’oportunitat.

Onze metres i un heroi | Foto: CE Sabadell.
Onze metres i un heroi | Foto: CE Sabadell.

Però hi ha dues persones que ja són història del Sabadell i mereixen un esment a part. El primer és en Jordi Bransuela, l’encarregat de material del club i una icona pels arlequinats. Sempre disponible pels aficionats i portant-los, encara que fos amb una cadira de la Nova Creu Alta, fins al playoff. Gestos com aquest fan gran un club, però fan encara més gran una persona que, en buscar Centre d’Esports a l’enciclopèdia, té una fotografia al costat de la definició. L’altre, com no pot ser d’altra forma, és Antonio Hidalgo. Només hi ha una clau pel seu èxit: és arlequinat i sent els colors. Perquè, després d’una temporada tan especial i amb un desenllaç com el del playoff, el futbol queda en un segon pla i apareix el cor. Ningú pot guanyar Antonio Hidalgo en intensitat, passió i amor pel Sabadell. El salt a Segona està sent dur, però ningú pateix més en una derrota que un noi de Canovelles que ja és fill adoptiu de Sabadell.

Un guió digne de Netflix

Amb la història dels gols d’Aleix i Néstor ja exposada, tampoc es pot oblidar el The Last Dance de Manu Lanzarote, que va tornar a casa seva amb un objectiu i el va aconseguir. No va ser el gran protagonista, però és un home de paraula i va complir anotat gols crucials a les tandes de penals. Aquells partits decidits des dels onze metres només van ser un acte més en aquesta història boja. I abans del playoff, una pandèmia va interrompre la temporada i els clubs van disposar només d’un mes i mig per a preparar-ho tot. A Andalusia, tres eliminatòries i una remuntada èpica per tancar la primera meitat de l’any. I es va acabar, com no podia ser d’una altra forma, davant el que anava a ser el rival del Centre d’Esports quan la pandèmia va aturar-ho tot, el Barça B. La situació no va permetre cap celebració, però Sabadell li deu una rua als herois de l’ascens.

ᴘᴜʙʟɪᴄɪᴛᴀᴛ

I, després de tres setmanes de vacances, tornada a la feina amb problemes que han sortit de sota les pedres durant tot l’any. Aquest cop, però, des del futbol professional i en una categoria en la qual hi ha equips que multipliquen gairebé per 10 el pressupost del club. L’inici, amb cinc derrotes en cinc partits, no va ser just amb el joc de l’equip. Han arribat els punts, però el Centre d’Esports està en descens en acabar l’any. Aquesta zona baixa serà la que ocupi el conjunt arlequinat durant el 2021. És un escenari diferent del que es presentava durant el gener del 2020, però el patiment i la unió seran, com cada any, el denominador comú en un club que està més viu que mai.

L’oportunitat d’Adri Cuevas al futbol professional

Les oportunitats a la vida no apareixen quan cal, però sempre es presenten. S’ha venut molts cops el discurs del treball dur i que la vida sempre té una recompensa per a qui s’esforça. Però és una de les grans mentides de la vida i, sobretot, del futbol. Adri Cuevas és un gran exemple. El migcampista andalús és un d’aquells jugadors que, any rere any, ha deixat mostres que hauria d’arribar al futbol professional i que la Segona Divisió B li era petita. Malgrat això, no ha estat fins que ha complert els 30 anys quan ha sortit del pou de la categoria de bronze del futbol espanyol.

Valencia Mestalla, San Fernando, Córdoba B, Nàstic de Tarragona, Hércules, Celta ‘B’, Villanovense i Ebro van ser els equips en els quals Cuevas va estar dels 21 als 27 anys. I llavors, quan un salt a Segona A era més que merescut, aterra a Sabadell. A la ciutat vallesana arriba per a ser el referent al mig del camp, però, tot i tenir un any correcte pel que fa al seu nivell, la primera temporada va ser per oblidar. Tothom coneix la història, però l’andalús va ser un dels herois d’Olot i, juntament amb Ángel Martínez, un dels dos migcampistes titulars del Sabadell per a Antonio Hidalgo. El gol d’Arturo al Castellón encara posa la pell de gallina a més d’un, però aquell gol no hauria existit sense una acció sensacional d’Adri Cuevas. Sense ell, potser, no hi hauria Olot. Amb un canvi de xip a l’estiu, la segona temporada del de Jerez a Sabadell va ser totalment diferent.

El mariscal del Centre d’Esports

Titular des del primer dia, Adri Cuevas va demostrar des del primer moment que la Segona B, com ja s’havia dit, li anava petita. Amb un físic privilegiat, una lectura del joc molt bona i un joc aeri de primer nivell, les virtuts de Cuevas enamoraven els aficionats del Centre d’Esports. Tant va agradar l’afició que li van posar el sobrenom d’El Mariscal. Amb ell de titular, el Sabadell només va perdre sis partits en tota la lliga. Ja al playoff, el migcampista va ser un dels pilars del conjunt arlequinat per a aconseguir l’ascens. S’ho va deixar, literalment, tot. Va sortir de l’últim partit amb el Barça B lesionat i coix, però va demostrar una entrega per a aplaudir durant minuts.

Font: SofaScore.

Cuevas és un jugador que té moltes utilitats i pot assumir moltes funcions. El pots trobar lluitant per dalt amb un jugador rival, llençant un servei de cantonada o rematant des de segona línia. Tot i no ser un gran golejador, sempre té llesta la canya per a tractar de pescar algun gol. L’any passat en va fer tres i també va demostrar que és un bon llançador de penals després de marcar un dels gols de la victòria davant el Lleida. Finalment, després d’un any màgic, el jugador va guanyar-se un lloc a la Segona A. Una oportunitat que va arribar tard, però es va presentar. En una Segona Divisió en la qual pocs equips s’arrisquen portant jugadors de Segona B, el futbol professional podria haver-se perdut a Adri Cuevas.

Un inici difícil i un premi al patiment

El començament de temporada del Centre d’Esports, com quan es parla d’Olot, el coneix tothom. Mals resultats i un joc que, tot i no ser dolent, ha generat dubtes. Però cal mirar molt més enllà. Adri Cuevas va arrencar recuperant-se d’una lesió i va debutar davant l’Espanyol. No va ser titular fins al partit al Carlos Belmonte, un duel per a oblidar. Encara que aquella tarda té una lectura interessant, ja que, amb Adri Cuevas sobre la gespa, el Sabadell va exhibir el seu millor joc fins al moment. Després d’aquella tarda, el migcampista no va ser titular fins a la contundent victòria dels arlequinats davant la Ponferradina. I, per a sumar un tercer partit, l’andalús va ser titular ahir davant Las Palmas en un partit que va ser una exhibició del de Jerez, amb dos gols i un rendiment excel·lent durant els 83 minuts que va estar al camp.

És cert, però, que Cuevas va ser titular davant el Mirandés en un partit fluix dels arlequinats. Però ell va sortir del camp al minut 62 i amb el 0-0 al marcador. Fins aquell moment, tot i no marcar, el Sabadell estava fent un partit correcte. Si bé és cert que el futbol és un esport d’equip, crida l’atenció com Adri Cuevas és un dels denominadors comuns dels partits en què el Sabadell juga a un bon nivell. No és casualitat, doncs, que un jugador al qual la Segona B feia temps li quedava petita estigui rendint com ho està fent. Li ha arribat l’oportunitat una mica més tard del que mereixia, però el migcampista l’està aprofitant i es postula com un dels jugadors més importants del Centre d’Esports aquesta temporada.