Pocs futbolistes poden presumir d’una carrera com la d’Óscar Rubio. Fill d’una llegenda de la desapareguda Unió Esportiva Lleida, el lateral arlequinat està a punt de complir 37 anys en un estat de forma espectacular. Més enllà dels tres gols que ha marcat fins ara, la seva temporada és de les millors a la plantilla del Sabadell. Va començar darrere de Víctor García, ha jugat com a central o carriler i ara és un titular indiscutible en un moment crucial de la lliga. I tot això després de quatre anys a Sabadell en els quals ha viscut de tot i ha demostrat el seu compromís amb el Centre d’Esports.
Amb gairebé 150 partits com arlequinat, Rubio ha superat jugadors mítics com Toni Lao, Perico Alonso o Ángel Sertucha en duels disputats. A més, el lleidatà també és centenari amb el Lleida o l’Alavés. I ara, quan queden dos dies perquè compleixi els 37, encara vol aconseguir més fites. Va estar a Olot i a Marbella -col·laborant en el gol de Boris davant la Cultural i un penal a la tanda d’aquell partit- per guanyar-se un lloc al futbol professional, una categoria que no tastava des de l’any 2014. No apuntava a ser un gran protagonista, però el seu treball incombustible l’ha portat fins al lloc on està.
Un exemple d’adrenalina arlequinada
Va ser una de les primeres incorporacions amb Esteve Calzada als despatxos i, tot i tenir moments millors i pitjors, sempre s’ho ha deixat tot sobre la gespa. L’any d’Olot, i abans d’aquella gran tarda, el Sabadell va guanyar l’Ejea gràcies a un gol seu. I a la Garrotxa va jugar els 90 minuts per ser un dels herois d’un moment històric. Tan històric com l’any de l’ascens. Una temporada memorable i en la qual el carriler va anotar tres gols al tram inicial de la lliga. Però si alguna cosa quedarà al record, és el gol de Boris a la Cultural que arriba després d’un xut d’Óscar que estava empès per tot Sabadell.
També al playoff va convertir un penal important davant els lleonesos. Un cercle tancat, ja que cinc anys abans havia fallat el penal clau de la final de la promoció d’ascens entre el Lleida i el Sevilla Atlético. Però aquell dia, i novament a terres andaluses, no li va tremolar el pols. I amb l’ascens a la butxaca, la renovació va ser un premi molt merescut a una temporada sensacional. Rubio havia jugat 27 partits de lliga i va disputar de forma íntegra els 330 minuts -més els penals- del playoff d’ascens. Un jugador incansable i que sempre tenia forces per fer una cursa més.
L’edat és una xifra
Amb la tornada al futbol professional, Óscar Rubio s’ha tornat a guanyar un lloc a l’onze i ha demostrat el tipus de jugador que és. A Ponferrada va fer dues assistències meritòries i s’ha deixat la vida sempre que ha jugat. Però el premi ha arribat a final de temporada. El gol a Almería, amb el cap i en un bon partit dels arlequinats, va arribar al primer dels 17 partits consecutius que el lateral ha disputat des de llavors. Però la cosa no acaba aquí, ja que no s’ha perdut un minut des del partit davant el Lugo, quan va sortir des de la banqueta al tram final del partit. Tot això, per afegir una mica més d’èpica, ho ha fet amb 36 anys. És cert que els anys no han de suposar res, però té molt mèrit que un jugador com Óscar Rubio rendeixi a aquest nivell.
I el partit d’Oviedo és el gran exemple. Tot i la derrota, el de Lleida va marcar un autèntic golàs, fins i tot millor que el de Leganés, i va ser un dels millors jugadors del duel. Va estar present a tots llocs, sempre donant suport als companys i fent tasques defensives sense parar. És un jugador exemplar i un tipus de futbolista dels que fan falta a qualsevol equip. Compromès amb el projecte, que es deixa la vida sobre la gespa i que demostra que, tot i els dubtes, no hi ha millor futbolista per representar aquest Sabadell i tot el que té al voltant.
