Pensar en l’any 2020 és recordar temps durs i llàgrimes. Però aquest acte de reflexió també arrenca somriures i porta a la memòria alguns moments inoblidables. Perquè aquest 2020 ha estat un dels anys més memorables per a la parròquia arlequinada. Des de silenciar les 14.000 ànimes de Castàlia fins a la remuntada a Cartagonova i passant per un playoff d’ascens que és història del futbol espanyol. I no és fàcil trobar moments d’alegria en un any com aquest, però el Centre d’Esports Sabadell ha ajudat, i molt, a no pensar en tot allò que ha passat al món.
No es pot elaborar un sumari que enumeri tot el que ha succeït en aquests 366 dies, però hi ha moments que han quedat en el record. I això ho ha aconseguit un equip que va estar a punt de morir fa cinc anys i que fa dues temporades va mirar l’infern als ulls. El 2020 ha estat un any de sofrença, però els arlequinats tenen un màster en aquest àmbit. El patiment, molts cops, serveix per a enfortir un club i això és el que converteix el Sabadell un club tan especial i capaç d’aconseguir allò que molta gent veu com a impossible. Entre aquestes alegries, un grup de fidels ha estat present en tot moment. Antonio Hidalgo els ha anomenat en nombroses ocasions com “els 2.000 o 3.000 de sempre i que mai fallen“. La base del club, el motiu pel qual l’equip es va salvar a Olot i va pujar a Marbella són uns aficionats que no abandonen el vaixell en cap moment. No seran majoria, però són els millors.
Objectius complerts
Sempre es realitzen promeses en començar un any i es posen una sèrie d’objectius. Aquesta havia de ser la temporada i ningú pot qüestionar que el Sabadell ha complert amb tot allò que es va proposar i, fins i tot, més. Ascens a Segona Divisió, ampliació de capital, estadi renovat, el club més viu que mai i, sobretot, sortir de la Segona B de 102 equips. Mai un ascens significarà tant per a una entitat. El projecte a cinc anys d’Esteve Calzada ha aconseguit un dels objectius en només tres. Encara que, si sortir de Segona B era difícil, mantenir-se en el futbol professional serà una tasca molt complicada. I aquests últims quatre mesos del 2020 ja han estat un avís pels arlequinats.
Però, que ha estat fàcil al Sabadell? L’himne ja ho diu tot: “Cantem, cantem al club de tanta història forjada amb tants neguits i tants afanys“. De fet, no hi ha un missatge similar a l’escut perquè no queda espai. El Centre d’Esports ha fet història aquest 2020. Ho ha aconseguit basant-se en el patiment i posant a prova els cors de molts arlequinats. Però ha servit per demostrar que la unió és la clau de tot èxit. Des de la família en un vestidor fins a la comunió entre aficionats. Encara que, de tant en tant, el Sabadell posa a prova als seus fidels i apareixen dubtes quan les coses van malament. Però no s’és més o menys arlequinat per una opinió, sinó per l’amor que un aficionat sent pels colors. Perquè, molts cops, qui més s’estima algú és la persona més crítica quan les coses no van del tot bé. En un any tan dur, quan el Sabadell és qui més alegries ha donat a molta gent, un moment d’incertesa engega totes les alarmes. I n’hi ha de més crítics, però tots els arlequinats volen el millor pel Centre d’Esports.
Uns herois que són història del club
El primer gol del 2020 el va marcar Aleix Coch i l’últim del 2020 el va convertir Néstor Querol. Una dada com una altra més, ja que, al cap i a la fi, són només gols. Però aquests dos homes van ser els herois de Marbella i van anotar els gols per aconseguir l’ascens. Com si fos un guió perfecte, no podien ser altres jugadors els protagonistes davant el Barça B. Aquell moment, però, té centenars d’herois. Des d’Ian Mackay -que en aquests moments hauria de tenir una avinguda amb el seu nom a Sabadell- fins a l’últim aficionat que ha empès l’equip aquest any. També van ser herois els joves del planter amb l’ascens del Juvenil A, una generació amb dos integrants que han debutat amb el primer equip arlequinat. El futbol formatiu del Centre d’Esports torna a on ha d’estar i no pot deixar passar l’oportunitat.
Però hi ha dues persones que ja són història del Sabadell i mereixen un esment a part. El primer és en Jordi Bransuela, l’encarregat de material del club i una icona pels arlequinats. Sempre disponible pels aficionats i portant-los, encara que fos amb una cadira de la Nova Creu Alta, fins al playoff. Gestos com aquest fan gran un club, però fan encara més gran una persona que, en buscar Centre d’Esports a l’enciclopèdia, té una fotografia al costat de la definició. L’altre, com no pot ser d’altra forma, és Antonio Hidalgo. Només hi ha una clau pel seu èxit: és arlequinat i sent els colors. Perquè, després d’una temporada tan especial i amb un desenllaç com el del playoff, el futbol queda en un segon pla i apareix el cor. Ningú pot guanyar Antonio Hidalgo en intensitat, passió i amor pel Sabadell. El salt a Segona està sent dur, però ningú pateix més en una derrota que un noi de Canovelles que ja és fill adoptiu de Sabadell.
Un guió digne de Netflix
Amb la història dels gols d’Aleix i Néstor ja exposada, tampoc es pot oblidar el The Last Dance de Manu Lanzarote, que va tornar a casa seva amb un objectiu i el va aconseguir. No va ser el gran protagonista, però és un home de paraula i va complir anotat gols crucials a les tandes de penals. Aquells partits decidits des dels onze metres només van ser un acte més en aquesta història boja. I abans del playoff, una pandèmia va interrompre la temporada i els clubs van disposar només d’un mes i mig per a preparar-ho tot. A Andalusia, tres eliminatòries i una remuntada èpica per tancar la primera meitat de l’any. I es va acabar, com no podia ser d’una altra forma, davant el que anava a ser el rival del Centre d’Esports quan la pandèmia va aturar-ho tot, el Barça B. La situació no va permetre cap celebració, però Sabadell li deu una rua als herois de l’ascens.
I, després de tres setmanes de vacances, tornada a la feina amb problemes que han sortit de sota les pedres durant tot l’any. Aquest cop, però, des del futbol professional i en una categoria en la qual hi ha equips que multipliquen gairebé per 10 el pressupost del club. L’inici, amb cinc derrotes en cinc partits, no va ser just amb el joc de l’equip. Han arribat els punts, però el Centre d’Esports està en descens en acabar l’any. Aquesta zona baixa serà la que ocupi el conjunt arlequinat durant el 2021. És un escenari diferent del que es presentava durant el gener del 2020, però el patiment i la unió seran, com cada any, el denominador comú en un club que està més viu que mai.
