El 2021 del Sabadell: l’any del ‘però’

Acaba un any difícil al Centre d’Esports. Un any que va començar amb l’equip a Segona i un heroi a la banqueta, però que finalitza amb els arlequinats en descens a la quarta categoria del futbol nacional, sense heroi i buscant com retrobar-se amb la seva identitat. Perquè aquest 2021 del Sabadell ens ha deixat grans moments, encara que per cada història de goig ha aparegut un ‘però’. Un ‘semblava que sí, però no’ constant que ha tingut a tota la parròquia arlequinada amb la mel als llavis durant 365 dies.

Aquest any ha estat, en clau arlequinada, com quan t’enamores d’algú i et declares. T’escolta, se sent afalagada i et diu que també t’estima molt i que ets molt important. Sembla tot molt bonic. I just quan vols fer una nova passa, arriba la tragèdia en forma d’aquell ‘però’ que ensorra la resta de coses. Això és el que li ha passat aquest any al Sabadell. Que ha fet moltes coses bé i estava segur que tot aniria pel camí desitjat. I a l’hora de la veritat ha arribat un ‘però’ en forma de mals resultats esportius que ha tirat pels terres tot allò que havies fet. Totes dues situacions són difícils de pair, perquè s’han fet poques coses malament al club -i també amb aquella persona especial-.

La situació social és espectacular i l’entitat és més forta cada dia que passa, però el futbol no és una ciència exacta. Només es poden fer dues coses: llepar-se les ferides i continuar o quedar-te plorant  a un racó. I només la primera opció és possible per superar un any tan dur. Ara bé, el 2021 ha estat un any amb grans històries i que també ens ha deixat moments de tristor. També ha servit per construir llegendes, futbolistes que han demostrat quant val l’escut del Sabadell. Molts d’ells ja no hi són, però -i aquest és un dels ‘però’ bons- el seu llegat no caurà en l’oblit i ben aviat seran recordats per tot el que li van donar a un club que fa ben poc estava enfonsat en problemes.

Buscant el miracle a Anduva, però no va ser possible

Tot comença en un futbol professional sense la seva essència: el públic. L’afició arlequinada no va poder gaudir de LaLiga SmartBank a la Nova Creu Alta en tota la temporada. I el Sabadell, tot i ser un clar candidat al descens de categoria, va lluitar fins al final. Quan tot semblava perdut, dues victòries contra Mallorca i Rayo -ara a Primera Divisió- van retornar les esperances. Era complicat i gairebé feia falta un miracle, però l’afició mai va deixar l’equip de costat. El comiat previ a anar a Anduva -amb una afició que val tot l’or del món- era d’aquells que es fan als guerrers que tornaran amb la victòria i la permanència.

I l’equip va complir guanyant al Mirandés, però Lugo i Alcorcón també van fer els deures i el somni es va acabar. Una nit tràgica, de llàgrimes i d’orgull. Perquè el compromís que van demostrar alguns futbolistes els va elevar a referents del club. Pedro Capó, Josu Ozkoidi, Edgar Hernández, Ian Mackay o Ángel Martínez eren història -però història de veritat- del Centre d’Esports. Ells havien acompanyat l’equip en un viatge màgic i els hi tocava marxar, però ho podien fer amb el cap ben alt i orgullosos d’haver-se deixat la vida per l’escut.

A partir d’aquí, els dubtes apuntaven cap a la banqueta i els despatxos. Continuar o no amb Antonio Hidalgo i Jose Manzanera era la gran disjuntiva que es presentava a la direcció del club. L’aposta va ser continuista i el repte era reconstruir un equip tocat anímicament per un descens dramàtic. Encara que també era clau tornar a engrescar l’afició per omplir, si les restriccions ho permetien, el temple arlequinat. Allà és quan va començar una tasca complicada i que s’ha gestionat amb matrícula d’honor.

Enveja social, però la pilota no vol entrar

Deia Esteve Calzada que volia els 5.000 arlequinats. Sonava a bogeria, però ho va aconseguir. El Sabadell supera ara una xifra que semblava inassolible. Tot i que això no és l’únic que s’ha de destacar de la gestió del club. La Xarxa Arlequinada de Comerç, el tracte amb els patrocinadors, les facilitats a l’afició i els gestos cap als socis són constants. És la mostra que qui dirigeix el Centre d’Esports ho fa de manera professional, cuidant tots els detalls i buscant el millor pel club.

I no és només l’àmbit social, sinó que iniciatives com el CES Inclusiu, amb el gran InterCES realitzat fa pocs dies, confirmen que el club està més viu que mai. És difícil veure una entitat on les coses vagin tan bé fora la gespa, però les coses no surten on més importa. Després d’engrescar l’afició amb fitxatges de renom i una campanya de socis exemplar, l’inici de lliga va deixar tothom amb un pam de nas. Les coses no van sortir i l’equip va entrar en una dinàmica molt negativa de la qual encara no ha sortit. I el més dur de tot, encara que sigui llei de l’esport, és que el club va acomiadar dues peces claus del projecte.

Més amor que mai amb Hidalgo, però no sempre és suficient

Era l’entrenador perfecte. Identificat amb el club, amb una proposta bona i èxits a les seves esquenes. Però no va ser suficient. L’amor entre Antonio Hidalgo i el Sabadell és impossible de quantificar, però no sempre val amb estimar-se. El mal inici de temporada s’ha emportat Antonio Hidalgo i Jose Manzanera del club. Ja no hi són els arquitectes d’un projecte que va culminar amb un ascens a Segona i que aquest any no han tingut sort. Perquè la sort també és un factor i, en un esport d’equip, no tot dependrà de l’entrenador i el director esportiu.

Un 2021 inoblidable més enllà del primer equip

Eren els responsables, que no culpables, del problema. La situació no era culpa seva, però la solució potser podia arribar per un doble acomiadament que també s’ha endut Juvenal Edjogo i Ignasi Salafranca. Ha estat un final d’any dur per la marxa de persones importants i una situació esportiva molt allunyada de les expectatives inicials. La fe i l’estima cap al club són els millors arguments per continuar al costat d’un Sabadell que ara té un nou entrenador i que té com a gran objectiu abandonar les posicions de descens.

Per un 2022 amb menys ‘peròs’ i més èxits

Pedro Munitis és ara el propietari de la banqueta arlequinada. El tècnic càntabre va aterrar a Sabadell, es va endur una derrota el minut 90 contra l’Andorra, una eliminació a la Copa i un brot de COVID. No era la millor forma de començar, però la cosa va canviar a Castàlia i amb una victòria vital. No importava com guanyar, sinó guanyar i començar a capgirar una dinàmica terrible. Perquè aquest és el gran propòsit del Centre d’Esports pel 2022: allunyar els fantasmes i capgirar la mala situació. Sense palles mentals amb un possible playoff. Només guanyar, sumar 45 punts el més ràpid possible i deixar aquest malson enrere.

I és que en un any ple de ‘peròs’, hi ha un que és el més important de tots. El Sabadell està en descens, però el Sabadell existeix. La Junta General d’Accionistes va mostrar els comptes d’un equip viu, amb ganes de fer coses i que no ha de patir per pagar nòmines. Això és el més valuós de tot. La pilota entrarà en algun moment i al costat hi haurà una estructura que podrà ajudar l’equip a creixer quan les coses vagin a millor. Sense ciments, una casa s’ensorra. Aquest Sabadell té uns ciments que pocs equips tenen, i això té un valor incalculable un cop la maleïda pilota decideixi entrar.

És difícil ser optimista amb aquest 2021, un any amb més ombres que llums i que no acaba del tot bé. Descens, derrotes, acomiadaments i la necessitat de tornar a engrescar-se amb l’equip. Però que millor que un nou any per donar-li la volta a la situació i que tot comenci a mirar cap a l’optimisme. No és fàcil ser del Sabadell. És una prova de fe constant en una muntanya russa plena de foc, pujades i baixades. Tot i que això és el més bonic d’aquest club. Perquè en un any esportiu per oblidar, aquest club surt reforçat en altres àrees i sovint s’ha de mirar més enllà de la gespa per veure la magnitud que està intentant assolir el Centre d’Esports.