L’un per l’altre i la casa sense escombrar

La Segona B de tota la vida s’ha convertit en els Jocs de la Fam. De 80 a 40 equips, una desena de descensos -un 20% dels competidors que baixarà- i objectius que semblen llunyans a l’octubre i que fan engegar totes les alarmes. Aquesta Primera RFEF està sent un autèntic calvari pel seguidor arlequinat. Expectatives molt altes, una pretemporada il·lusionant i un cop de realitat que ha deixat mig estabornit a tothom. I el gran responsable -que cal diferenciar-ho de culpable- només té un nom: Antonio Hidalgo. Ell, com a responsable, ho està intentant solucionar, mentre que el culpable no pot arreglar res.

Ell mateix ho va reconèixer després de la derrota davant el Barça ‘B’, però el partit contra el Villarreal ‘B’ ha acabat per posar sal a la ferida. “Hidalgo vete ya” i “directiva espabila” eren els càntics que part de l’estadi va començar a corejar a 15 minuts pel final. El poble és sobirà i, com deia el de Canovelles en acabar el partit, té dret a queixar-se i reivindicar la seva postura. L’equip buscava l’empat i la pilota no va entrar. Estem parlant d’una evident crisi ofensiva, perquè els registres defensius no són pas dolents. No es marquen gols i així no es guanyen partits. El gran problema està en el fet que, per plantilla i expectatives, l’equip no hauria d’estar així. No obstant això, aquesta és la realitat que ens toca viure al mes d’octubre del 2021. Del que passi al novembre o d’aquí a set mesos, ja es parlarà llavors.

Ni memòria ni sentiments

I si bé Antonio Hidalgo respectava i comprenia les peticions de part de l’afició, ell va explicar que continuarà treballant fins que el deixin. Perquè, pensant-ho en fred, és molt complicat trobar un entrenador com Antonio Hidalgo. Arlequinat, apassionat, treballador, amb resultats al passat i, sobretot, humil i responsable. I hi haurà qui qüestioni això últim amb tot el dret del món. Però només cal recordar que el darrer entrenador criticat per l’afició dins un estadi va protagonitzar un dels moments més tristos de la història actual del Sabadell al camp del Peralada. Mentre que Hidalgo ha abaixat el cap, ha acceptat les crítiques i ha continuat treballant.

Antonio Hidalgo mai serà passat del Sabadell, sinó història. I encara és present. En el moment que s’acabi la seva etapa -que tant de bo sigui en molts anys perquè voldrà dir que sortirem d’aquesta-, ell continuarà sent del Sabadell, animant l’equip i portant l’adrenalina arlequinada a les venes. No sé si és l’entrenador ideal, però pocs estaran més implicats que ell a l’hora d’entrenar el Centre d’Esports. Està en el seu pitjor moment com a entrenador, encara que ha demostrat estar capacitat per, com a mínim, intentar arreglar el problema.

Però, no tot és lloar el tècnic de Canovelles. Està clar que les coses no funcionen i, com a responsable, les ha de canviar. També és cert que té un gran crèdit després de tot el que ha fet, tot i que, com ell mateix va dir després de l’última desfeta, el futbol no té memòria. I si no, que li preguntin a Paco López després de ser acomiadat al Levante. Els resultats són l’únic aval per a un entrenador i si aquests són dolents, tothom sap què passa. Encara que no cal fer més sang ni posar benzina al foc, perquè el problema existeix i s’ha d’acabar amb ell, no empitjorar-lo.

O amb mi o contra mi

El que més em va cridar l’atenció després del partit davant el Villarreal ‘B’ van ser dues coses: que Miguel Álvarez -a qui considero el millor entrenador de la categoria- creu que l’equip millorarà i que les xarxes socials són un abocador. Va ser obrir Twitter i veure una batalla campal entre qui vol a Hidalgo i qui el faria fora. Sense entrar en els arguments d’uns i d’altres -perquè aquesta no és la meva guerra-, considero que ens estem oblidant tots del més important: el Centre d’Esports Sabadell. I no ho dic pas jo, sinó Jordi Bransuela, la persona que representa millor que ningú la samarreta arlequinada.

I és que tots li devem molt al Sabadell i aquest ens ha demostrat en els últims anys que només amb unió es poden aconseguir les coses. Des d’envaïr Olot fins a emmudir Castàlia. Tothom remant cap a la mateixa direcció i sense importar cap altra cosa que el Sabadell. Probablement és un discurs repetitiu, però és efectiu. Només la unió dóna resultats i així és com s’han aconseguit els grans èxits de l’equip des de fa tres tremporades. I ara no ho podem trencar tot. Amb 5.000 arlequinats, un patrocinador principal, un acord amb l’Ajuntament a prop d’anunciar-se i tota la feina feta per la directiva, l’oportunitat que tenim és molt gran.

Tothom ha patit molt per arribar fins aquí i no podem llençar-ho tot a les escombraries després de sis jornades de lliga. I no cal mirar a les posicions de playoff o a sortir del descens, només cal posar totes les energies en què entri la pilota i deixar a un costat discusions amb les quals no s’extreu res. Que el més important no siguin les expectatives del juliol, sinó l’objectiu de revertir la situació de l’octubre. I, encara que no es pot demanar a ningú que pensi de cap forma ni que no actuï com cregui, no oblidem què ens uneix. No ens llencem pedres al nostre terrat, al terrat de tots. I, sobretot, no ens oblidem de què és el més important o la casa quedarà sense escombrar i el problema serà encara més gran.