La part més important del tracte

Semblava una utopia, però Esteve Calzada i la resta de l’equip directiu del club ho estan a punt d’aconseguir. Assolida la xifra dels 4.753 socis, el primer objectiu -una part important- del ‘Tracte Tornarem’ està a punt d’arribar. Però la cosa no acaba aquí, ja que l’acord de patrocini amb Cerba no ha fet més que reforçar el suport del teixit empresarial local. Tampoc es pot deixar d’esmentar l’homenatge que va rebre Lino Gutiérrez. Cuidar les llegendes és part essencial d’un club i aquesta directiva ho està treballant molt bé. Pel que fa a la vessant no esportiva, només falta tancar un acord amb l’Ajuntament que acabi de reafirmar l’aposta del consistori pel club esportiu que més ha representat la ciutat més enllà del Vallès Occidental.

Però -i és que sempre ha d’haver-hi una pega- el que més està fallant és la part més important: els resultats esportius. Tres punts de dotze possibles, cap victòria, dos gols a favor i una derrota ahir davant el Barça ‘B’ que ha acabat per engegar totes les alarmes. Perquè es poden aconseguir victòries, ascensos i qualsevol cosa sense suport institucional, patrocinador principal o amb només 3.000 socis; però no s’aconsegueix un objectiu tan ambiciós com el d’aquesta temporada si no arriben els resultats.

Unes expectatives difícils de gestionar

Quan vols aspirar a fites tan altes, veure’t lluny d’elles -encara que sigui a la jornada 4– és molt complicat. La sensació que cada punt és important i que el que perdis avui ho recordaràs en vuit mesos és un dogma d’aquesta temporada. És com anar a fer un examen i que només et serveixi l’excel·lent. Si el treus, tot és alegria. Però com no arribis a la nota, la frustració és màxima. La sort, però, és que encara queden 34 partits de lliga. O, en altres paraules, aspirar a 102 punts -més els tres ja aconseguits- que sumar a la classificació.

El problema està en el fet que no hi ha marge d’error. L’equip no es pot permetre males dinàmiques perquè no aspira a sumar 45 punts i salvar-se. L’objectiu no és una salvació, oblidar el patiment d’Olot o arribar a la mitja taula i no passar-ho malament. Només val sumar els màxims possibles i, si pot ser, fer-ho amb un bon joc.  I encara hi ha un petit marge, però les victòries han d’arribar o es pot arribar a un punt de no retorn. De res serveix complir amb tots els punts del ‘Tracte Tornarem’ si no es compleix amb la part més important. La pilota, per ara, no ha volgut entrar, però aquest cos tècnic ja ha demostrat que les coses poden sortir.

Un temps de reacció escàs

I és que el millor aliat per aquest Sabadell hauria de ser el temps. Mentre més entrenaments passin, millor s’acoblaran les peces i més efectiu serà el joc de l’equip. Però no hi ha temps. Es corre el risc d’acabar com en l’any de Miguel Álvarez, un curs que es va començar amb dubtes i que quan l’equip va arrencar ja era massa tard. I no va ser culpa d’un dels millors entrenadors de la categoria, sinó del fet que, amb un equip totalment nou, el temps d’adaptació juga a la teva contra. Per tant, l’equip necessita guanyar com sigui.

I hi ha qui ahir posava la carta de l’acomiadament d’Antonio Hidalgo sobre la taula per solucionar-ho tot, però no crec que sigui tan senzill. No sóc ningú per decidir sobre una destitució -per això ja hi ha persones al club que en saben molt de futbol i volen el millor pel Sabadell-, però és una obvietat que l’equip necessita un canvi de dinàmica. Molts cops, aquest arriba amb una victòria balsàmica que fa oblidar el passat. Però és totalment comprensible demanar el cap d’Hidalgo, Manzanera, Calzada o, si cal, de qui vengui les ampolles d’aigua a la Nova Creu Alta per intentar canviar la situació. Les coses no surten, tenim poc temps perquè l’equip millori i, molts cops, el millor remei sembla que és tallar-ho tot de soca-rel.

No mirar més enllà d’Algeciras

El que sí que tinc clar és que Antonio Hidalgo sap que hi ha un problema i no s’excusa. Sempre ha anat de cara i no ho canviarà ara. Ahir va reconèixer que és el màxim responsable, però també va advertir que treballarà sense descans per donar-li la volta. La seva sort serà la de tots, encara que a suor i feina no el guanyarà ningú. El vestidor i la directiva estan al seu costat. I els aficionats tenen tot el dret del món a exigir solucions i resultats. Són qui més s’estimen al club i pateixen cada derrota amb el dolor del vincle que et dóna una relació de molts anys.

Confiar en qui dirigeix l’equip o no fer-ho és una decisió individual i ningú serà més o menys arlequinat per decidir una cosa o l’altra, però l’única cosa que es pot demanar és unió. El més important sempre és el Sabadell i això va per sobre de tot. Perquè només així, amb unió, estarem més a prop que la pilota entri i es pugui complir la part més important del famós ‘Tracte Tornarem’. Però ara, en un d’aquests dilluns que ningú vol pensar en el cap de setmana que ha passat i no vol aixecar-se del llit, només val pensar en guanyar l’Algeciras i en aconseguir, per fi, una primera victòria que allunyi per un temps els dubtes.