Síndrome postvacacional

S’han acabat les vacances i és hora de tornar al món real. En un tres i no res, hem passat de les platges a les oficines, les classes i una gran varietat de feines. Un altre estiu efímer i que, com l’aventura del Sabadell al futbol professional, és, per ara, història. I el pitjor de tot això no és que torni la rutina, sinó que s’acabi l’oasi de felicitat que suposen aquestes setmanes de llibertat per a tothom. Aquí és on apareix la síndrome postvacacional. I ara, la realitat és una Primera RFEF que semblava genial i cada cop s’assembla més a la Segona B. Bé, com quan m’ha tocat tornar a l’escola pensant que aquell era l’any i m’he emportat cops de realitat de tots els cantons res més obrir un llibre.

Hi havia qui s’esperava arrasar en els dos primers partits de lliga, però ens hem trobat amb dos empats en dos partits poc brillants del Sabadell. Ja hi ha qui ha engegat totes les alarmes a les xarxes socials i demana un canvi de rumb. És com quan m’ha donat per demanar-li a un professor que em deixi fer una entrega més tard i la seva cara d’autèntic poema em diu que això acaba de començar. I Antonio Hidalgo, després del partit contra la Balompédica Linense, tenia clar què s’ha de fer: “El que ens falta és adaptar-nos al que volem. No hi ha necessitat de córrer tant“.

Adaptar-se o morir

El tècnic de Canovelles va donar amb la tecla. Tothom s’ha d’adaptar -o readaptar– a aquesta realitat. No estem a la platja bevent combinats, estem a la feina -o, pitjor encara, a Primera RFEF-. Els estadis de 40.000 espectadors amb futbolistes de màxim nivell s’han acabat. El VAR i els àrbitres amb aspiracions d’arribar a Primera són part del passat. Ningú posa per davant el fet de practicar un bon joc abans que guanyar. Només val sumar els tres punts de la forma que sigui necessària. Tornem a ser a Segona B, Primera RFEF-Footters o com es digui la tercera categoria del futbol nacional. Aquella que aspira a ser professional i es queda en un intent sense èxit.

I això vol dir que al davant tindrem escenaris desesperants. Porters perdent temps des del primer minut, davanters més preocupats de caure dins l’àrea que de marcar gols, àrbitres que aturen contraatacs molt clars o equips totalment tancats i que esperen un contracop per fer mal. Aquesta és la realitat actual del Sabadell, una realitat que ningú vol viure i a la qual ens haurem d’adaptar si volem fugir d’aquí. Perquè l’objectiu no és pujar, sinó fugir d’una categoria amb més ombres que llums i que no ha complert amb gairebé res del que prometia.

Amb una plantilla de màxim nivell, el més complicat no sempre és que s’adaptin els nous jugadors. El que toca, ara per ara, també és saber estar a la categoria i agafar taules. Tant pels aficionats com pels jugadors i el cos tècnic, és essencial entendre i assimilar que ens trobarem amb partits més similars a aquests dos primers que amb allò que es veia cada cap de setmana a LaLiga SmartBank. Les llums i el caviar del futbol professional han canviat i ens hem d’acostumar a una realitat que no podem evitar. I mentre abans entenguem això, millor competirem en aquesta lliga.

Treballar per tornar

Perquè el futbol professional era el millor que ens podíem trobar, però no és moment de lamentar-se pel que hem perdut. És l’hora de treballar i posar sobre la taula tots els aprenentatges que hem tret per tractar de tornar al futbol professional. Queda clar que l’equip s’ha d’adaptar a la categoria, encara que aquesta és una tasca molt complicada. Estem davant d’un futbol diferent, amb escenaris diferents i en el qual els equips et veuen com el favorit i signen un empat. Aquest nou rol serà difícil d’assumir i de gestionar. Ara li toca al Sabadell proposar i superar equips que normalment es conformaran amb sumar un punt.

Som víctimes de la síndrome postvacacional i encara no ens hem trobat amb la gespa artificial o amb una derrota. Però que també hi ha brots verds com el fet que l’equip encara no ha encaixat cap gol. La solidesa sempre ha estat molt important en aquesta categoria i l’equip ha demostrat que aquest aspecte el té molt treballat. Però aquesta marató de 38 jornades només té dues pàgines escrites i allò que avui es complica, demà ja s’ha superat. Com quan tornes de les vacances i, en un tancar d’ulls, arribes a Nadal. Abans, però, ens tocarà patir la síndrome postvacacional durant un bon temps.