L’ascens que va aconseguir unir més que mai

Els somnis es compleixen, però de tant en tant cal patir abans d’aconseguir el premi. La nit del 26 de juliol del 2020 va ser històrica pel Centre d’Esports Sabadell. Aleix Coch i Néstor Querol -que encara sobreviuen a la plantilla arlequinada- van capgirar el gol inicial de Monchu per culminar una temporada memorable. Un any que, de fet, no s’oblidarà mai. La pandèmia va colpejar tota la societat amb força i el Sabadell va deixar de ser el més important per unes setmanes. Es va acabar -sense data de tornada- el futbol, la vida i qualsevol cosa considerada com ‘normal‘. Però la temporada dels arlequinats no va quedar en res i el Sabadell va aconseguir un ascens de pel·lícula.

Un playoff exprés a Andalusia era tot al que s’aferraven des de Sabadell i una quinzena de ciutats més. Només quatre podrien marxar d’allà amb l’ascens, però el Centre d’Esports, líder durant gran part de la lliga, havia de superar tres eliminatòries. I les va superar com només ho podia fer aquell equip: pròrrogues, penals, gols a l’afegit i, sobretot, un caràcter i un patiment d’una altra dimensió. Perquè aquell playoff va ser com una marató al Sàhara. No hi havia temps per encaixar cops. Només valia caure’s i tornar-se a aixecar constantment per un somni.

Tres partits per un somni

La narrativa va ser de pel·lícula. Des de les especulacions fins a la confirmació del playoff, es van posar sobre la taula tota classe d’escenaris. I amb tot confirmat, l’equip marxa a terres andaluses amb un comiat que aixecava la moral a qui fos. Tres minuts va trigar Édgar a demostrar que l’equip anava a totes en el primer partit, però l’Atlético ‘B’ no ho va posar gens fàcil. Álvaro García va empatar el marcador al 92 i la benzina va començar a fallar a la pròrroga. Però allà hi va ser Mackay, l’home del playoff. També un pal de Sergio Camello que, amb la porteria buida, va perdonar als arlequinats. I a la tanda de penals, passades les 12 de la nit, Mackay va ser l’heroi.

Esperava la Cultural Leonesa, un equip amb jugadors de molta qualitat. Però el Sabadell va fer una primera meitat que només es pot qualificar d’exhibició. Tot i això, la pilota no va entrar més que un cop i els lleonesos van donar-li la volta als minuts finals. Però allà va aparèixer Óscar -el jugador, no el premi que mereixeria una pel·lícula de l’ascens- Rubio per empènyer la pilota amb la força de tot Sabadell a les cames i, amb un toc de Boris, va empatar el partit per arribar a la pròrroga. Allà, la Cultu es va quedar amb 10 i Manu Lanzarote va estar a punt de marcar un gol de falta meravellós, però tot es va decidir als penals.

I Mackay -sempre ell- va ser l’heroi d’una tanda en la qual només Carlos Beitia va fallar un dels vuit penals executats per l’equip. El de Jurgi, per cert, va ser una mena de premi i reivindicació per un futbolista que va tenir molt mala sort amb les lesions. Però en aquesta marató pel Sàhara no hi havia temps per res més que preparar el partit davant el Barça ‘B’ a Marbella. Era el mateix duel que s’hauria d’haver jugat abans de l’aturada per la COVID i una premonició que tots els llibres s’han de tancar.

La culminació d’una història magnífica

Si la primera meitat davant la Cultural Leonesa va ser una exhibició, el plantejament d’Antonio Hidalgo per la final va ser, senzillament, sublim. Només van fallar dues coses: l’encert i la defensa en una falta de Monchu que ningú va treure. Al descans, tot i la derrota, res havia de canviar. El Sabadell estava jugant bé i l’esforç sempre té premi. Aleix Coch, l’home que vola més que Iberia, ho va empatar res més tornar de vestidors. Tocava continuar remant, però el cop moral ja estava fet. I Néstor Querol, després d’una gran passada d’Edgar, va superar Iñaki Peña per culminar la remuntada.

Però va tocar patir. Des d’un possible penal sobre Ronald Araújo fins a un xut d’Ilaix dins l’àrea que no va trobar porteria. Es patia, però la defensa ho treia tot. Bé, menys un gol d’Akieme al 84. Tota la feina s’havia ensorrat i, de cop i volta, l’assistent -que, per cert, va pujar de categoria- aixeca la bandera. Fora de joc posicional de Peque i, probablement, més crits d’alegria a Sabadell amb una acció així que amb els gols de Néstor i Aleix. Quedava continuar patint uns minuts més i aguantar com fos. L’afició, a més, estava a Marbella per ajudar els jugadors. Jordi Bransuela, l’utiller de l’equip, els va portar a tots en una cadira de la Nova Creu Alta i van ser al costat de l’equip.

La desesperació va envair, en aquell moment, els futbolistes del Barça B. Monchu, que amb tanta alegria va celebrar el primer gol davant la banqueta del Sabadell, veia la groga per una falta fruit de la impotència. I, a partir d’aquí, la història la coneix tothom. Xiulet final, alegria, celebracions i un ascens màgic. L’Eix Macià es va omplir de gom a gom. La COVID no havia desaparegut, però en un any tan dur -i en el qual, malauradament, van marxar alguns arlequinats- aquest ascens era un premi i una alegria que feia oblidar la resta de coses. El Sabadell tornava a ser de Segona Divisió i ho feia 14 mesos després d’estar a punt de baixar. Perquè els somnis sempre es compleixen.

Molts somnis fets realitat

Però l’ascens no era només un somni col·lectiu, sinó que molts protagonistes tenien la seva part del pastís. Des d’Esteve Calzada, Bruno Batlle i Ana Navés -juntament amb moltíssima més gent-, lluitadors incansables que es van proposar i aconseguir un ascens, fins Antonio Hidalgo i Juvenal Edjogo, dos tècnics -i arlequinats- que van portar el Sabadell al cel. Encara que no van ser els únics. Tampoc es pot oblidar com Manu Lanzarote, que va tornar amb l’objectiu de retornar l’equip al futbol professional, va complir amb el que va prometre. Però sempre quedarà amb un asterisc el fet que l’afició no pogués celebrar com tocava una fita històrica.

De la mateixa manera, és impossible no recordar l’abraçada entre Aleix Coch i Pedro Capó i el “Sí, maco, sí” que el central balear li deia al tarragoní a cau d’orella. O el crit d’Édgar Hernández, un futbolista que, després d’un primer any difícil, va marcar 10 gols i va liderar l’atac arlequinat. Perquè el sentiment, les ganes i el caràcter d’aquell equip el van portar a un ascens de pel·lícula. Un sentiment personificat en Boris Garrós, que el dia abans de la final es va trencar el braç i que estava disposat a jugar infiltrat si l’equip el necessitava.

Perquè l’ascens va ser un premi a una idea i unes conviccions que tothom va seguir. Des del president fins a l’últim soci, tothom va anar a una. “On no ens arribin les cames ens ha d’arribar el cor“, deia Pedro Capó abans de la final en una declaració que representa tot allò que va ser aquell equip. El Sabadell va unir tota l’afició com gairebé mai ho havia estat i aquesta va veure el somni de l’ascens complert.

Ara, un any després, l’equip torna a estar a la tercera categoria del futbol nacional. L’últim any no ha estat del tot bo, però s’han tret aprenentatges que seran molt valuosos. Encara queda tot un any pel segon aniversari de l’ascens a Marbella, però el Sabadell està davant un curs esperançador. I la clau de l’èxit ha de ser la mateixa: unió, treball i sacrifici. Perquè això, encara que no assegura res, apropa tothom a complir els seus somnis. I és que el Centre d’Esports va donar una lliçó ara fa un any que acompanyarà aquest equip durant molts més. Aquest és l’esperit de Marbella i l’essència amb la qual s’identifica el Sabadell.